Premio MAX del Circo a Tortell Poltrona. Articulo de Jordi Jane para el Diari Avui

Pallasso, xaman i poeta

Dilluns vinent, al teatre de la Maestranza de Sevilla, Tortell Poltrona rebrà el premi especial de circ de las arts escèniques que organitza la Societat d'Autors. Sembla que aquests premis comencen a saber què és el circ. Després d'una primera edició en què van fer un paper d'estrassa barrejant-lo amb cabaret i performance, l'any passat van començar a trobar el camí concedint el premi especial al Circ Raluy, i enguany, el jurat especial ha decidit atorgar-lo a Tortell Poltrona. Mèrits? Una feina feta amb el cor, la capacitat de disseccionar la realitat i de suscitar el riure intel·ligent, l'esperit emprenedor del Circ Crac i el caràcter solidari del projecte Pallassos Sense Fronteres.

Poltrona és un home polifacètic que ningú no sap d'on treu l'energia per estar present en tants fronts alhora -i a l'hora-. És un pallasso que fa vint-i-cinc anys que sua el maquillatge com a pioner europeu en la renovació del gènere, comesa més o menys compartida amb els seus coreligionaris Jango Edwards, Leo Bassi, Moshe Cohen i Howard Butten.

Nascut el 1955, Jaume Mateu i Bullich va formar, juntament amb l'inefable Claret Papiol, la parella de pallassos Germans Poltrona. Del 1978 al 1983 va viure encaboriat amb l'aventura del Circ Cric. Va perdre bous, esquelles i papers dirigint les dues primeres edicions del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà i el 1993 va fundar l'ONG Pallassos Sense Fronteres. El 1997 crea el Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC), un projecte que abasta la creació i exhibició d'espectacles, una escola circense, la divulgació de les arts del circ entre els escolars i un futur Museu de la Transhumància. Dramatúrgicament, el personatge de Poltrona s'encabeix en la tipologia de l'excèntric, una variant de pallasso august caracteritzada per la dignitat i la lògica sorprenent que aplica a totes i cada una de les seves accions, i per la capacitat d'adaptació amb què resol sobre la marxa les situacions escèniques més complicades.

Poltrona és un artista de molta categoria, digne de figurar al mateix capítol d'excèntrics emblemàtics com ara Don Saunders, Grock, Joe Jackson, Popov, Achille Zavatta i Charlie Rivel. Ho he dit en algun altre lloc: els pallassos s'alimenten de les nostres vivències i, un cop se les han mirades del dret i del revés, ens les passen per la cara distorsionades per mil miralls infreqüents. Chaplin -inqüestionablement pallasso- deia que el secret del seu èxit es reduïa a conèixer tres o quatre coses sobre l'ésser humà i a saber-les explotar a la pantalla. Henry Miller -sobretot poeta- va proclamar humilment que el pallasso és el poeta en acció. Pierre Etaix i Annie Fratellini -dos grans pallassos de transició- van experimentar en pròpia pell que ser pallasso és un ofici, però que és, alhora, un estat d'esperit. Jango Edwards -un anarquista passat de voltes o potser no tant- proclama que el poder del pallasso és amor, és a dir, un passaport per a l'esperança. Poltrona, catalanament més caut, sosté que el pallasso treballa la cultura de la paradoxa. Diguin el que diguin, la seva feina és d'un altíssim interès sociològic, perquè va de dret a l'ànima i a l'intel·lecte, buscant alguna cosa més que un reflex espontani en forma de rialla. La feina dels bons pallassos és la del carronyaire que rebusca possibles restes d'ànima humana en l'àmbit de percepció d'una bèstia que entra al segle XXI delint-se per monstruositats tipus Big Brother.

Avui, la paraula pallasso no té res a veure amb el vocable amb què s'insulten uns quants polítics de via estreta sense cap mena de formació humanística. El pallasso del segle XXI pot arribar a ser el xaman curatiu i orientador que necessita aquest nou antropològic anomenat tribu global -el postulat és del professor Manuel Delgado. Fa uns anys vaig sentir dir a Tortell Poltrona que el millor premi de la seva carrera era el d'haver fet riure i emocionar-se Brossa, Miró, Foix i Rivel. Segur que sí, però no hi ha dubte que aquest premi Max, a més de reconèixer explícitament el circ com a art escènica, és un símbol d'agraïment a una trajectòria artística i a les virtuts socials i morals que sempre l'han acompanyada.

El públic per a qui se'l treballa

Una de les línies mestres del Crac de Tortell Poltrona és la difusió de les arts del circ entre els escolars. Excel·lent manera de dinamitzar el sector: d'una banda es crea mercat de treball i, de l'altra, s'encaterina i fidelitza el públic més jove. La carpa de Sant Esteve de Palautordera serveix per desfogar i rodar artistes, números i espectacles i, mal que de manera imperceptible, crea un brou de cultiu que potencia la formació de nous grups. Quant als espectadors infantils, els nois i noies que gaudeixen de la campanya Un dia al Circ Crac, un dia a la natura han de ser molt insensibles per poder oblidar l'impacte emocional d'una jornada de contacte íntim amb la simbiosi entre natura i circ, és a dir, entre allò que es regeix per les lleis còsmiques i tot allò que intenta desafiar aquestes mateixes lleis (la gravetat, l'equilibri, els límits físics de l'ésser humà). La canalla se submergeix al Montseny en un seguit d'activitats adequades a cada edat (gimcana, observacions botànica i zoològica, silenci i respecte al medi ambient, passatge d'un pont de mico sobre la Tordera, etc.). A continuació, se'ls informa sobre les diferents tècniques i especialitats del circ i gaudeixen de l'espectacle del Circ Crac. Després de dinar, les escoles que porten un espectacle preparat l'ofereixen a la mateixa carpa. Avís a mestres i educadors: Un dia al Circ Crac, un dia a la natura disposa d'una fitxa pedagògica adaptable a cada grup escolar, es programa de dilluns a divendres entre abril i juny i sol començar la temporada amb l'agenda plena.

I, d'on surten les virolles?

El futur, però, té format d'hipoteca. Si a una companyia de dos o tres actors actuant en una sala comercial durant una hora i mitja ja li és difícil de quadrar els números, ¿com els pot fer quadrar una companyia de 18 persones que treballa més de vuit hores diàries i a la qual Hisenda extorqueix sense miraments? Afegeixin a això que la vella carpa del Circ Cric, amb vint anys d'història i un munt d'estrips a sobre, ja comença a dir prou. El cost d'una carpa nova oscil·la entre 16 i 22 milions. El pressupost 2000 del departament de Cultura per a ajudes a infraestructura privada de teatre, dansa i circ és de 7 milions. Abracadabra! Per poder adquirir una carpa nova, en Poltrona haurà d'integrar la màgia al circ o bé obligar-se a una rigorosa planificació a dos/tres/més anys per recaptar ajuts de diverses fonts -Generalitat, diputacions, ajuntaments, Madrid, Brussel·les...- que li permetin, a ell i als seus artistes, de treballar amb un mínim de condicions tècniques i de seguretat.

Projectes immediats

Tot amb tot, Tortell Poltrona està convertint el Circ Crac en una factoria que no para. Mentre va escrivint noves entrades per al seu pallasso i esbossant el pròxim espectacle, intenta rendibilitzar esforços i instal·lacions per mirar de guanyar la partida al futur -atenció, programadors de festes majors: se'ls pot llogar, espectacle i carpa, a preus molt enraonats. Pròximes actuacions: 6 de maig: Tot esperant Godot, al Teatre Talleret de Salt.

Un minut de vergonya

Aquesta Setmana Santa, una expedició de Pallassos Sense Fronteres ha actuat als camps de refugiats sahrauís. Vaig dinar amb Tortell Poltrona l'endemà de la tornada i em costa de transcriure la ràbia que els ha produït la inqualificable actitud d'indiferència que els successius governs que han passat per la Moncloa d'ençà de la Transició democràtica mantenen cap als refugiats, uns ciutadans assetjats militarment per les tropes marroquines, confinats al desert sense llum ni aigua ni cap mena de condicions sanitàries i que subsisteixen amb els escassos aliments que els arriben, tard i malament, de l'ajut internacional. La macabra història d'aquesta antiga colònia espanyola dura des de la famosa Marxa Verda que va acompanyar l'agonia del dictador. L'ONU els reconeix el dret d'autodeterminació però no sap com resoldre el cens d'una població mig dispersa i composta per saharians, marroquins alegals i ciutadans amb document d'identitat espanyol. El govern del senyor Aznar tampoc no mou fitxa, vés a saber si perquè el difunt rei Hassan del Marroc era parent putatiu de no sé qui.

Aquesta Setmana Santa, Pallassos Sense Fronteres ha experimentat la impotència i la ràbia de veure com tres nenes sahrauís morien al desert a causa de la situació en què vivien. Però ni aquestes morts, ni les anteriors, ni les que indefectiblement vindran si tothom continua plegat de braços, no seran notícia perquè no tenen rendibilitat política ni, per tant, mediàtica. Els pallassos tampoc no en tenen. Però, contràriament a alguns politicastres, sí que tenen ànima.